SER ABELLA O NO SER
Tanco els ulls i m’imagino estirat en un bell prat d’herba frondosa, excessivament alta per ser d’un jardí, però en perfectes condicions per al pasturatge. El sol primaveral m’escalfa el front, les fragàncies florals embriaguen la meva pituïtària nasal i el brunzit de les abelles exciten fortament el meus cilis auditius.
Qualsevol apicultor ha somiat un moment com aquest, rodejat per una extensa biomassa mel·lífera i un ramat infinit d’abelles recol·lectores. Un món feliç per a tothom, i un lloc on esdevenir abellaire no fos una empresa plena d’entrebancs, amb un sense fi d’esglais sanitaris i productius.
Malauradament ens ha tocat viure els pitjors anys de la història de l’apicultura, en un imbricat enigma biològic que està portant a les abelles a la seva dràstica desaparició. Un malson que no és exclusiu dels enamorats de les abelles, sinó d’una humanitat insensible que no s’adona del greu error de les seves accions més quotidianes.
La davallada de les poblacions apícoles tenen, i sobretot tindran, efectes devastadors en la salut general dels ecosistemes i en la productivitat global del sector primari. Les abelles són autèntics bioindicadors de l’estat de salut del nostre món natural, un semàfor que ja fa temps que senyala ambre i té ganes de posar-se vermell.
El dilema ja no és una simple discussió cromàtica, sinó l’inici o no d’un camí de no retorn i una autèntica deshumanització de la natura. La no rectificació comportarà el trencament del cordó umbilical que ens identifica com a éssers naturals, i el trencament de qualsevol dels lligams envers dels nostres ancestres. Sense canvi esdevindrem conglomerats cel·lulars sotmesos a la selecció artificial dels nostres propis avenços tecnològics, menyspreats per un planeta sense cap mena de futur ni esperança.
L’holocaust assenyalat per aquestes paraules poden assemblar-se excessivament als vells discursos de les agrupacions naturalistes, que treballen incansablement en la defensa de la biosfera. En canvi, en els ulls i treball diari d’un apicultor, esdevenen una certesa amenaçadora que hom valora com a propera i inevitable, sinó fem un gir en la nostra maldestre actitud.
La pèrdua d’abelles dels assentaments apícoles han esdevingut una tradició massa arrelada en l’arrencada primaveral de cada nova temporada. En definitiva, colònies massa dèbils per suportar uns hiverns no especialment freds però, en canvi, excessivament secs. Les abelles són insectes peculiars, molt especialitzats i per tant, molt sensibles als canvis del seu hàbitat. La seva fortalesa com equip deixa al descobert la seva feblesa individual, davant l’efecte permanent dels pesticides tòxics.
La figura de l’humà en la vida de les abelles és molt recent, de tant sols uns pocs milers d’anys. El sedentarisme busca garantir l’obtenció dels aliments en la proximitat dels emplaçaments humanitzats, essent per tant necessària la manipulació dels cicles biològics de totes aquelles espècies animals i vegetals escollides. Les abelles però, en foren una clara excepció, doncs tot i habilitar-los-hi unes caseres no naturals, el vol de les abelles continuaria assilvestrat per sempre.
Els apicultors o abellaires han estudiat amb paciència i rigor les meravelles biològiques d’aquest petit insecte. En els darrers anys, l’afany biotecnològic de l’ésser humà ha capgirat en gran part aquesta història d’amor, convertint-la en molts cassos en un malson per a molts animals. El desenvolupament busca la innovació i la millora de les produccions, tenint com a principal i única premissa la satisfacció humana. Aquesta golafreria sense fre comporta danys colaterals difícils de suportar per a una biosfera agredida.
La nostra presència destorba i dificulta la bona entesa entre les plantes i les abelles. Els humans volem ser els primers protagonistes de tot allò que ens envolta, i en molts cassos, i sobretot en aquest, no ho som. El nostre afany de control de la natura i la seva flora i fauna està provocant uns desequilibris demogràfics perillosos, uns desajustos que a la llarga també ens acabaran passant factura a nosaltres mateixos.
“... els humans aprendran a viure junts el dia que, com les abelles,
aprenguin a treballar junts”
Charles Fourier
