En aquest article us presento el bloc on recopilo diferents segells que he trobat.
Arbre caducifoli, de 15 a 35 m d’alçada.
Fulles ovalades, amb el marge fortament dentat i
disposades alternadament.
Presenta flors masculines i flors femenines. Les
masculines, molt nombroses, s’agrupen en aments. A la base d’aquesta
estructura, neixen les flors femenines, que habitualment només són 3, i que un
cop fecundades seran les castanyes.
Els fruits (d’1 a 3 castanyes) queden protegits
dins un embolcall espinós característic.
La xerrada es conclou amb una taula rodona i posada en comú
.png)
Després de la bona acceptació del butlletí sobre la varroasi, avui us presento el meu segon projecte de butlletí de sanitat apícola explicant temes sanitaris de la Loque Americana.
Tots els butlletins són gratuïts i de divulgació dins del sector apícola.
Salut i Abelles
.png)
Tanco els ulls i m’imagino estirat en un bell prat d’herba frondosa, excessivament alta per ser d’un jardí, però en perfectes condicions per al pasturatge. El sol primaveral m’escalfa el front, les fragàncies florals embriaguen la meva pituïtària nasal i el brunzit de les abelles exciten fortament el meus cilis auditius.
Qualsevol apicultor ha somiat un moment com aquest, rodejat per una extensa biomassa mel·lífera i un ramat infinit d’abelles recol·lectores. Un món feliç per a tothom, i un lloc on esdevenir abellaire no fos una empresa plena d’entrebancs, amb un sense fi d’esglais sanitaris i productius.
Malauradament ens ha tocat viure els pitjors anys de la història de l’apicultura, en un imbricat enigma biològic que està portant a les abelles a la seva dràstica desaparició. Un malson que no és exclusiu dels enamorats de les abelles, sinó d’una humanitat insensible que no s’adona del greu error de les seves accions més quotidianes.
La davallada de les poblacions apícoles tenen, i sobretot tindran, efectes devastadors en la salut general dels ecosistemes i en la productivitat global del sector primari. Les abelles són autèntics bioindicadors de l’estat de salut del nostre món natural, un semàfor que ja fa temps que senyala ambre i té ganes de posar-se vermell.
El dilema ja no és una simple discussió cromàtica, sinó l’inici o no d’un camí de no retorn i una autèntica deshumanització de la natura. La no rectificació comportarà el trencament del cordó umbilical que ens identifica com a éssers naturals, i el trencament de qualsevol dels lligams envers dels nostres ancestres. Sense canvi esdevindrem conglomerats cel·lulars sotmesos a la selecció artificial dels nostres propis avenços tecnològics, menyspreats per un planeta sense cap mena de futur ni esperança.
L’holocaust assenyalat per aquestes paraules poden assemblar-se excessivament als vells discursos de les agrupacions naturalistes, que treballen incansablement en la defensa de la biosfera. En canvi, en els ulls i treball diari d’un apicultor, esdevenen una certesa amenaçadora que hom valora com a propera i inevitable, sinó fem un gir en la nostra maldestre actitud.
La pèrdua d’abelles dels assentaments apícoles han esdevingut una tradició massa arrelada en l’arrencada primaveral de cada nova temporada. En definitiva, colònies massa dèbils per suportar uns hiverns no especialment freds però, en canvi, excessivament secs. Les abelles són insectes peculiars, molt especialitzats i per tant, molt sensibles als canvis del seu hàbitat. La seva fortalesa com equip deixa al descobert la seva feblesa individual, davant l’efecte permanent dels pesticides tòxics.
La figura de l’humà en la vida de les abelles és molt recent, de tant sols uns pocs milers d’anys. El sedentarisme busca garantir l’obtenció dels aliments en la proximitat dels emplaçaments humanitzats, essent per tant necessària la manipulació dels cicles biològics de totes aquelles espècies animals i vegetals escollides. Les abelles però, en foren una clara excepció, doncs tot i habilitar-los-hi unes caseres no naturals, el vol de les abelles continuaria assilvestrat per sempre.
Els apicultors o abellaires han estudiat amb paciència i rigor les meravelles biològiques d’aquest petit insecte. En els darrers anys, l’afany biotecnològic de l’ésser humà ha capgirat en gran part aquesta història d’amor, convertint-la en molts cassos en un malson per a molts animals. El desenvolupament busca la innovació i la millora de les produccions, tenint com a principal i única premissa la satisfacció humana. Aquesta golafreria sense fre comporta danys colaterals difícils de suportar per a una biosfera agredida.
La nostra presència destorba i dificulta la bona entesa entre les plantes i les abelles. Els humans volem ser els primers protagonistes de tot allò que ens envolta, i en molts cassos, i sobretot en aquest, no ho som. El nostre afany de control de la natura i la seva flora i fauna està provocant uns desequilibris demogràfics perillosos, uns desajustos que a la llarga també ens acabaran passant factura a nosaltres mateixos.
“... els humans aprendran a viure junts el dia que, com les abelles,
aprenguin a treballar junts”
Charles Fourier
Imatge: shibreqah.net
Aquest fenomen es compensava amb l'existència de colònies silvestres, doncs eren poblacions que fàcilment eixamenaven i generaven poblacions migratòries que afavorien l'intercanvi de gens entre les variants d'una mateixa espècie d'abelles. Cal doncs afavorir la renovació de reines, tot controlant la seva longevitat i origen genètic.
En l'arrencada primaveral de les colònies és bàsica una alimentació continuada de les nostres joves abelles. Els eixams recollits acostumen a tenir poques reserves, i les pluges continuades i fredes poden esquilmar ràpidament les seves fonts de sucres i proteïnes. L'apicultor ha de ser generós, i buscar productes de qualitat, amb una bona proporció de sucres assimilables i vitamines, aminoàcids i minerals d'alt valor biològic. La nostra inversió es veurà recompensada amb millors rendiments productius de les nostres colònies.
És cert que les abelles treballen la colza de forma massiva i d'ella n'extreuen nèctar i pol·len, però també és cert que la riquesa d'aquestes collites no compensa el desequilibri nutricional que pateixen davant d'uns monocultius que impossibiliten la recol·lecció d'altres pòl·lens amb superior valor biològic.
A més, si hi afegim el perill de pesticides i tot tipus de fitosanitaris presents en aquests cultius, la preuada colza esdevé un maldecap per a l'apicultura sostenible.
Els apicultors estem convençuts de la bondat de les abelles i a vegades no som conscients que la nostra activitat pot ser també perjudicial pel medi ambient. L'arribada massiva de ruscs en una determinada àrea geogràfica pot condicionar la disponibilitat de nèctar i pol·len per a molts altres insectes autòctons i necessaris en les delicades xarxes tròfiques. Ser abellaire vol dir també ser sostenible i no excedir la càrrega ramadera d'un ecosistema.
El pol·len és un aliment molt important per a les abelles i a vegades els apicultors abusen de la seva recol·lecció amb els caça-pòl·lens. Cal que penseu que el pol·len és la font proteica de les larves que estan a punt d'iniciar el camí de la metamorfosi. Un davallada en els seus requeriments plàstics pot conduir a processos de malnutrició i de mort prematura, així com malalties oportunistes com la micosi i la loque americana. Per tant, podeu recollir pol·len però no de forma continuada, o sigui dos dies per tu, dos dies per mi... i vigilar si és o no suficient.
Alguns apicultors es pregunten si les abelles pateixen amb les nevades... la veritat és que no. De fet, la majoria d’animals són molt resistents al fred i són capaços de resistir llargs períodes de baixes temperatures, només cal una condició: un bestiar ben gras. Sigui com sigui, els greixos seran reservoris energètics a llarg termini i les abelles seran capaces de convertir el rebost mel·lífer de glúcids immediats en lípids futuribles, tota una garantia per arribar en condicions a la propera primavera.
Ja comença un nou any i com cada gener-febrer cal actualitzar els censos dels nostres ramats d’abelles. Aquest any però, hi ha la novetat del GTR (Gestió Telemàtica Ramadera), una aplicació on-line del Departament d’Agricultura i Ramaderia que et permetrà actualitzar censos sense necessitat d’assistir personalment a la teva oficina comarcal. L’actualització obligatòria continua essent com a mínim un cop l’any, però la versió telemàtica ho farà tot molt més fàcil. Bona feina!!!
La lluita contra la Vespa velutina cal que combini sempre dos elements: per una banda els xarops i per l'altra els protectors de trescadors. Pel que fa als xarops, la barreja de suc de nabius i cervesa negra sembla ser la millor de totes. Per altra banda, els protectors buscaran donar espai de vol a les abelles, evitant així el col·lapse del trescador i la inactivitat de les recol·lectores.
Les abelles solitàries elaboren caus en estrats argilosos. Aquests nius de fondària escassa, tenen una cambra en el seu tram final, on es dipositaran un o pocs ous a fi de perseverar en la continuïtat de l’espècie. Realitzada la posta i assegurada la seva alimentació post-eclosió, els orificis seran bloquejats amb una mica de fang premsat.
Els borinots, bagots, bagarros, bufaforats… i tots els noms del món (Bombus terricola) ... un meravellós insecte, de cos pilós, capaç de treballar incansablement tot i el fred que fa en un dia com avui. Increïbles i necessaris, doncs la seva tasca pol·linitzadora és insubstituïble. Sovint quan els observo, no puc resistir la temptació d’acaronar-los i gaudir per uns instants del seu exquisit pelatge. Ells, nobles i determinats, mai buscaran la confrontació, canviant de flor en un sorollós vol.
La síndrome del desabellament (Colony Collapse Disorder) és una alteració sanitària que està posant en perill la viabilitat de les abelles. Alguns científics parlen d’un procés infecciós, altres d’un fenomen lligats al canvi climàtic, alguns d’una deficient nutrició, i encara d’altres acusen del procés als pesticides. Al final, sigui el que sigui, les abelles es moren i tot plegat fa pensar en un conglomerat multifactorial que està alterant la sort d’aquests insectes. Les abelles són bioindicadors, molts sensibles a qualsevol canvi, sigui químic, físic o biològic. Tremolem!
L’arribada de l’hivern implica sempre una menor activitat de les abelles mel·líferes, tot gaudint del refugi i reserves de les bresques dins del rusc. Per contra, les abelles solitàries aprofiten qualsevol ullada de sol per treballar, incansables en les poques flors que trobem en l’estació freda, cirerer d’arboç, nesprer, espígols i romanís arrecerats... i qualsevol petita font de nèctar que els pugui satisfer la seva famolenca curiositat. De cos pilós, un abric imprescindible en els dies més curts de l’any.
Abella solitària (Halictus scabiosae) damunt d’una flor de card marià. Tothom coneix l’abella de la mel (Apis mellifica), però només és una de les 20.000 espècies que podrem trobar a la biosfera. D’aquestes, les tres quartes parts són solitàries, o sigui viuen en parella, fugint de les societats matriarcals que trobem en els ruscs o arnes.
Passen els mesos, les estacions i els anys... i ningú es preocupa de l’estat sanitari de les nostres abelles. Vivim en un país sense rumb, sense un programa sanitari modern i un sector apícola poc fiable i de nul criteri ètic.
Les abelles es moren, la vespa asiàtica ens atonyina, la varroa persisteix... i ningú diu res? Hom pensa que alguna cosa no estem fent bé... però aquells fenicis que mercadegen amb mel la situació actual ja els hi va bé. Quina pena!
Segons l’Agència de Protecció Ambiental EPA, els neonicotinoides són una classe d’insecticides que alteren el funcionament del sistema nerviós dels insectes, provocant la seva paràlisi i la mort. La mort indiscriminada i inespecífica dels insectes, sobretot els pol·linitzadors, responsables directes de la disminució d’abelles, borinots, papallones, escarabats...
Ho estem fen molt malament...
Els fitosanitaris són perillosos i poden suposar un perill per a tot tipus de bestiar, incloses les abelles. És per això que cal avisar a les persones afectades amb un mínim de 48 d’hores d’antelació i comunicar-ho 15 dies abans a l’Ajuntament i Cambres Agràries. Aquesta normativa és el 1984.
Avui existeix un Reial Decret del 2012, que protegeix parcs i jardins i detalla la necessitat d’avisar amb10 dies hàbils d’antelació al començament de cada tractament i en el termini màxim de dos dies comptats des de l’endemà de recepció de la sol·licitud, ha de informar els veïns de l’interessat, o interessats, directament o a través de l’empresa de tractaments que hagi de realitzar l’aplicació, el lloc i data de realització del tractament objecte de la sol·licitud, així com la identificació dels productes fitosanitaris que s’han d’utilitzar, a fi de possibilitar que disposin de temps suficient per adoptar les precaucions convenients.
Natura sempre sorprenent...
Les abelles són descendents de les vespes, uns insectes que abandonaren la depredació per dedicar-se a la recol·lecció del nèctar i pol·len de les flors.
Arbust o arbre perennifoli, de 1 a 10 m d’alçada.
Les branques més joves tenen l’escorça d’un to
rogenc.
Les fulles medeixen de 4 a 10 cm, són allargades,
coriàcies, lluents i amb el marge finament dentat.
Les flors s’agrupen en petites inflorescències.
Tenen una forma peculiar, semblant a una gerra, i són de color blanc.
Els fruits són vermells i tarden un any a
madurar. Són comestibles, tot i que en certes quantitats poden ser indigestos.
De fet, el nom “unedo” prové dels romans i significa “només un”.
.png)
Imatge: medium.com
Imatge: mdpi.com
.png)
Mata o arbust perennifoli, ajagut, de 10 a 30 cm
d’alçada.
Les branques són reptants i poden arribar a més
d’1 m de llargada, de manera que arriben a entapissar superfícies
extenses.
Fulles d’1 a 2 cm, ovalades, coriàcies i lluents.
Flors agrupades al capdamunt de les tiges. Tenen
forma de gerra, són d’un color blanc-verdós i presenten 10 estams que queden
amagats dins la corol·la.
El fruit és carnós i de color vermell un cop
madur.
.png)